dijous, 10 de gener del 2008

Estel groc amb la campanya 300 anys d’ocupació i de resistència

Comencem aquest nou apartat del bloc amb la primera adhesió a una campanya. I ho fem adherint-nos a la campanya 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència; juntament amb l’altra penya antifeixista del Vila-real cf Borratxots. El motiu de la nostra adhesió és clara, no es cap novetat que Estel Groc som una penya que estem a favor de la nostra terra i amb un gran nombre d’independentistes en la nostra penya. Per això protestem contra els 300 anys d’ocupació espanyola, que en la negra guerra de successió ens va robar les nostres llibertats com a poble i a més a més va demostrar que per la força havíem de ser espanyols cremant moltes ciutats entre elles Vila-real. Ací deixe el text informatiu de la campanya dels 300 anys, on es parla d’aquesta adhesió:

Avui, 12 de gener, aniversari de l’incendi de Vila-real durant la Guerra de Successió, la Comissió Comarcal dels “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” –campanya unitària de l’Esquerra Independentista, impulsada per l’AJPB, la COS, Endavant, Maulets i el SEPC– hem convocat, amb la col·laboració de les penyes futbolístiques Borratxots i Estel Groc, aquesta cercavila reivindicativa per a retre homenatge als nostres heroics avantpassats, els defensors de la vila.

  El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; i les vila-realenques d’avui dia podem estar ben orgulloses de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions… Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre “dimoni emplomat” i “incendiari malababa”, volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants). Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el que ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem les portes i –ai!– va desencadenar un espantós carnatge… Segons la pròpia declaració d’un cronista botifler, “entraron por todas partes matando, quemando y saqueando: ni las venerables canas del decrépito anciano, ni el tierno carmín de la ruborosa doncella, ni el llanto de la madre cariñosa que apretaba contra su seno el hijo de sus entrañas, ni el sagrado recinto de la casa del Señor pudieron detener en su sed de venganza a la desenfrenada soldadesca”. Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l’“universal incendi”, provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de “general escarmiento” per a tot el país: després d’“el desgraciat cas de Vila-real” totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó.

  Avui, 302 anys després, les que volem ser dignes de la nostra herència i no ens conformem amb un vergonyós Estatut de quarta categoria com a compensació per les llibertats perdudes ens hem aplegat ací, davant d’aquesta antiga torre, tan venerable i tan maltractada per l’especulació urbanística, per a deixar ben clar que –igual que ho feien aquells llauradors ravalers– nosaltres continuem cridant “ni Espanya ni França, sinó visca la terra y muyra malgovern”.

  Que el seu exemple servisca d’estímul i inspiració perquè les vila-realenques d’avui dia puguem prosseguir amb la larga lluita que ha d’acabar portant-nos als camps elisis de la llibertat nacional i la justícia social!

  Ni Àustries ni Borbons! Visca Basset i visca la Terra!!

Concurs Estel groc

Després de molt de temps sense actualitzar aquest bloc, ens tornem a posar les piles i ara toca parlar de una de les activitats que vam realitzar com a penya aquestos nadals.

Vam fer un concurs amb el videojoc Proevolution Soccer, on el guanyador s'emportava com a premi una samarreta oficial de la selecció catalana, i productes de la penya i del Vila-real cf.

Vist l'exit que va tenir aquesta activitat hem pensat fer més concursos d'aquest estil.